[Amb permís del Blai, us deixe una reflexió força interessant (el títol te l'he canviat -desviació professional, ja saps)]
"De scholastici et studii rebus (sobre assumptes dels estudis i dels estudiants). Aquests dies he reflexionat sobre el tema dels estudis, el nivell dels alumnes en general, i el cèlebre "fracàs escolar" del qual hem sentit tant a parlar últimament. Comencem pel principi: jo estudie 1er de batxillerat humanístic a l'IES Pedreguer, i compartisc classe amb els alumnes de 1er de batxillerat de ciències socials, en total en som uns vint; a l'altra classe de 1er de batxillerat estudien els alumnes de batxillerat científic, que en són vuit. Aquests dies de final de trimestre hem tingut diversos exàmens i per tant els alumnes hem anat bastant enfeinats estudiant. Ara bé, els resultats nefastos d'aquests exàmens per a la majoria dels alumnes, i el contingut (ja que he tingut l'ocasió de veure'n uns quants) d'aquests exàmens m'han fet reflexionar profundament. ¿Creieu normal i correcte, en un primer de batxillerat, treure menys d'un u en un examen d'història amb un temari de menys de 10 fulls?, ¿creieu correcte i normal en un primer de batxillerat, no saber escriure una simple i miserable oració subordinada amb sentit?, ¿creieu correcte i normal en un primer de batxillerat, i a més "de lletres" on es suposa que tot açò s'hauria de dominar, no saber escriure un paràgraf d'un exàmen amb coherència i amb sentit?, doncs si, això és el que hi ha, i tot per no parlar de les faltes d'ortografia... dura veritas, sed veritas. Doncs bé, ¿fins ací la magnitud de la tragèdia?, doncs no. Encara n'hi ha més. Es suposa que tots aquests alumnes haurien de tenir un nivell en comprensió lectora, ortografia, capacitat de síntesi, expressió escrita, capacitat d'estudi... ja que han acabat satisfactòriament l'ESO, amb més o menys penes, però l'han acabat. Doncs bé, ¿on està aquesta expressió escrita, quan no es pot construir un paràgraf amb sentit?, ¿on està aquesta capacitat ortogràfica si no es pot escriure una oració sense fer un munt de faltes?, ¿on està la capacitat d'estudi si no es poden memoritzar, i/o entendre deu miserables pàgines?, no ho entenc..., o si. ¿On es suposa que haurien d'estar aquests alumnes (què no són tots, però en el cas de la meva classe, una àmplia majoria)?, doncs no ho sé, però crec que a primer de batxillerat no. ¿I per què estan a primer de batxillerat?, doncs per la benevolència d'algun o d'alguns mestres o professos, que haurien d'haver posat en cintura a diversos alumnes, en comptes de mirar cap a un altre lloc i deixar-los passar al següent curs. ¿Com es poden enfrontar al selectiu (si hi arriben) uns alumnes que s'estudien sols quatre fulls en comptes de vuit per "gossera" i que esperen que la Fortuna els afavoresca preguntant-los sols les preguntes que ells s'han estudiat?, ¿com es poden enfrontar al selectiu alumnes que donen la culpa al professor si no aproven, sense reflexionar si ells han estudiat suficientment?, ¿com es poden enfrontar al selectiu alumnes que estudien 10 minuts abans de l'examen perquè no ho han pogut (o volgut) fer-ho abans?, home va!!. I ara és el moment de preguntar-nos: ¿on anirem a parar d'aquesta manera?, si aquestes "persones" s'incorporen algun dia al mercat laboral, ¿haurem de confiar plenament en ells per que "porten el món avant"? Potser anem cap a una societat en que la gent cada vegada estarà menys informada i cada vegada serà més ignorant; segurament si, sols el temps ho dirà. Doncs bé, fins ací la meva reflexió. Potser tot açò no siga més que la simple i insignificant opinió d'un simple i insignificant estudiant d'una simple i insignificant classe de primer de batxillerat, és possible, però és la meva opinió (i per cert, pel que he sentit, hi ha més gent que la comparteix amb mi). Si algú, després de llegir açò, sha sentit al·ludit, que sàpia que no era la meva intenció ofendre'l, sinó simplement expressar la meva opinió, així que li demane disculpes. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi."
No cal llegir diaris danesos, o anar al món musulmà per a trobar fonamentalistes. A casa nostra també hi ha (de fa molt de temps) i no porten precisament turbant... Actuen des de les fulles parroquials, des del bisbat i des d'on siga que tenen quelcom de poder (que és en totes bandes).
L'última prova la tenim en la que se ha armat per la representació del genial bufó Leo Bassi, que ha estat fins i tot amenaçat de mort (una fatwa cristiana?), i han arribat a posar-li una bomba al teatre on representava l'obra, que ha estat titllada de blasfema (us sona?) pels fonamentalistes cristians. El trist és que s'han oposat a subvencionar-lo no només els de sempre, sinó també els pseudosocialistes (ai, la captació de vots és el que té).
I és que fins i tot el Codi Penal recolza aquests energúmens. En aquest punt, la discriminació és més greu, si cap, per tal com ara el que està en joc és fins i tot la llibertat personal, ja que es contemplen penes de presó. No em digueu exagerat, no: deixem parlar l’esmentat codi. La situació de privilegi assoleix nivells escandalosos a aquesta llei, per tal com significa una discriminació inadmissible envers les persones que no s’adscriguen a cap confessió religiosa. No d’altra manera es pot considerar el fet que puguen incórrer en pena de multa aquells que impedisquen a un membre d’una confessió religiosa practicar els actes propis de les creences que professen [522.1]: per què aquells que siguen membres d’una associació no religiosa no gaudeixen de la mateixa protecció (en un acte d’exaltació dels valors republicans, per exemple, o en una cerimònia d’exaltació d’algun represaliat per la dictadura, posem por cas)? S’adduirà que ja altres articles d’aquest codi els protegeix: però, aleshores, per què eixos mateixos articles no els basten als membres d’una confessió religiosa? On queda l’article 14 de la Constitució o com es pot acceptar un codi penal en què una mateixa conducta és delicte tipificat en un article per a una classe de ciutadans i no ho és per a altres? Una cosa semblant contempla [524] quan eleva la pena a presó inclòs, quan es profanen o s’ofenguen els sentiments religiosos en un lloc destinat a culte o en cerimònies religioses, però no té la mateixa consideració envers aquells que puguen veure’s ofesos a les seues seus, si aquestes no estan destinades a sentiments o cerimònies religioses. I, ja per acabar amb aquesta llei, no podem deixar d’esmentar l’article 525, on es frega perillosament un atemptat a la mateixa llibertat d’expressió: diu que poden ser multats aquells que, per a ofendre els sentiments d’una confessió religiosa, facen públicament escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies: què passa amb els sentiments dels agnòstics, els ateus, els indiferents? Evidentment, seria descabdellat sol·licitar que les ofenses i els escarnis a les nostres creences i ideologies es convertiren en delicte, perquè això seria la mort de la llibertat d’expressió, però no es pot admetre com una cosa legítima el fet de que determinades ideologies –les de tall religiós- estiguen blindades i ens situen constantment a les portes del delicte (il·lustren aquest atemptat als principis de llibertat i d’igualtat en matèria de conviccions fets recents com el vet a representar l’obra teatral de Xavier Castillo –Pot de Plom- en què es parodia al Papa, en alguns ajuntaments; o la retirada del cartell de l’Observatori dedicat als ídols, perquè apareixen els braços crucificats de Jesucrist; o la sentència condemnatòria a un videojoc amb natzarens... i tants més). La blasfèmia com a delicte, doncs, s’hi oculta sota l’ofensa dels sentiments d’un determinat perfil de ciutadà. És veritat que en l’apartat següent, el codi sembla anivellar les coses, tot dient que incorreran en les mateixes penes aquells que facen públicament escarni de qui no professe religió o creença alguna. Però açò encara empitjora les coses, al meu parer: l’única protecció en aquest cas és “l’absència de religió o de creença”: és a dir, no existeixen a la nostra legislació penal creences i/o conviccions no religioses. No som res, no pensem, no sentim, no tenim propostes ètiques i morals...
Demane de tot cor a tots els que posen una idea abstracta (digueu-li Déu, Al·là, Iavé, Buda, Zeus, Burger King... què sé jo!) per damunt de la vida humana i els drets humans que llegisquen el "Tractat d'ateologia", d'un autor francés, que ha eixit publicat fa poc. Tots respiraríem un aire menys podrit.
