Una prova més de la manipulació a què ens té acostumada l'oposició espanyola (eixa oposició que premia amb alts càrrecs al partit als dos màxims exponents de la vergonyosa estafa a la societat espanyola que van perpetrar de l'11 al 14 de març nefasts; que eixen diàriament a les pantalles sense que els caiga la cara de vergonya, celebrant una oda al cinisme sense parangó; que fan gala d'una educació paleta, bòfrega i prepotent -vegeu l'última actuació del sr. [?] Pujalte al congrés-: pretenen que aquests individus siguen l'exemple educatiu dels nostres fills?).

Juanvi m'envia un document ben curiós i que il·lustra palesament allò que diem: pegueu-li una miradeta.

   Us deixe una adreça a un article d'EL PAÍS (que podeu veure a la nova secció de notícies sobre educació i cultura que he afegit baix dels articles), per tal que fem una reflexió sobre el tan portat i manit tema del fracàs escolar.

  Fa referencia a dos punts que no solen esmentar-se [...llegiu més... si voleu...]

A Salvoret Peris Pascual, el Sastre, el Rull, "m'auelo"

  Avui, en memòria d'allò que va poder ser i no van deixar que fos, vull deixar un poema i dues reflexions:

Tu famosa, tu mínima impotencia
desparramar intento
sin detener el paso ni un instante.
Para lo tal, me apeo en mi paciencia,
pulso un acordeón llorón de viento
y socarrón de voz, y ya es bastante.

Tu cornicabreada decrepitud purgente
exige estos reparos de escritura,
y con ellos ayudo a someterse,
no al manicomio, al tonticomio oscuro
que tu idiotez, sin mezcla de locura,
pide hasta que la muerte
venga a sacar tu vida de este apuro.

Llevas el corazón con cuello duro,
residuo de una momia milenaria,
concurso de idiotas,
que necesitas la alabanza diaria,
y descosido en la alabanza explotas.

Cocodrilito pequeñito, ñito,
lagartija de astucia,
mezquina, subterránea, con el rabo marchito,
y la mirada alcantarilla sucia.

Tarántula diabética y escuálida,
forúnculo político y gramático,
repúblico de triste mierda inválida,
oráculo, sarcófago enigmático.

Demócrata de dientes para fuera,
altares solicita tu zapato.
No hagas más reflexiones de topo y madriguera
en tu conejeril rincón de mentecato.

Humo soberbio, sapo que te hinches
cuando oyes un piropo:
disuélvete en berrinches,
resuélvete, desaparece, topo.

España no precisa
tu vaciedad de calabaza neta,
tu mezquindad que duele y que da risa,
tu vejez inconcreta,
venenosa, indecisa.

No te toca la sangre de los trabajadores,
sus muertes no salpican tu chaleco,
no te duelen sus ansias ni su lucha:
tu tiniebla trafica con sus puros fulgores,
su clamor no halla en ti ni voz ni eco,
tu vanidad su mismo ruido escucha
como un sótano seco.

Hay ojos que derraman raíces amorosas,
sobre tus ojos tienes
uñas que a hacerse dueñas de las cosas
avanzan por tus sienes.

Necesitan incienso e incensario
tu secundaria vida,
tu corazón de espino secundario,
tu soberbia de zarza consumida.

Sobre tu pedestal o tu peana,
monumento de oficio,
cuando tu salvación está cercana
quieres llevar un pueblo al precipicio.

Te rebuznó en el parto tu madre, y más valiera
a España que jamás te rebuznara
con esa cara de escobilla fiera,
de vieja zorra avara.

No llevarás mi pueblo a la derrota,
dictador fracasado, rey confuso,
y caerás por la punta de una bota
sobre tus flacos días puesta en uso.

Miguel Hernández. 28 de febrero de 1937, en Valencia.

  I les dues reflexions:

L'Estat és [...llegiu més... si voleu...]

[Continuant amb les col·laboracions (recordeu que aquest bloc està obert a qualsevol que tinga quelcom al cor i vulga exterioritzar-ho: només heu de fer-m'ho arribar, personalment o enviant un mail a iespedreguerllati@yahoo.es o mitjançant el formulari de la web) ací us deixe una altra cogitatio de Jose] 

Encara que té relació amb l´anterior debat obert per Blai, voldria aprofitar per tal d´encetar-ne un altre al voltant de la paraula compromís (Obligació contreta per una promesa, una paraula donada, un benefici acceptat, etc  - La definició és del Gran Diccionari de la Llengua Catalana).

Vos pose en antecedents: Sergi i jo compartim la nostra tasca diària amb un altra de setmanal que en encisa i apassiona: el grup de teatre de l´institut. Una tasca voluntària, difícil, plena de maldecaps i contratemps, no remunerada econòmicament, però que ens dóna la satisfacció de vore com un grup de persones, voluntàriament, treballen dur tot l´any per tal d´aconseguir una estoneta de glòria (sic transit gloria mundi, recordeu les historietes d´Astèrix?). Tota eixa tasca passa per un compromís que s´estableix entre els participants (siguen alumnes, professors o el mateix Joan de l´Espai Cultura) i que possiblita:

·        Representar un obra de teatre.

·        Millorar l´expressió oral i escrita, així com la capacitat de lectura i comprensió.

·        Fomentar el treball en equip.

·        Ajudar a parlar en públic.

·        Desenvolupar la nostra capacitat personal

·        Disfrutar d´un regal impagable: el directe teatral.

Ara bé, passen els dies, setmanes, mesos i... i te trobes:

·        amb gent que es veu en l´obligació de fer 3 ó 4 papers en cada assaig.

·        amb dies que no es pot assatjar perquè no en som prou.

·        amb gent que es deixa el grup de teatre i no té la valentia de dir-ho en persona davant de la resta.

·        amb gent que falla als assatjos perquè no té ganes (sí, perquè no tenen ganes) i el dilluns quan et veuen a l´institut no et miren ni a la cara.

·        amb gent que amb un data fixada per a l´estrena i amb mesos d´assatjos a les espatlles no saben el seu paper i  ni tan sols de què va l´obra.

·        val la pena seguir?

Clar que hi ha persones que donen la seua paraula i la acompleixen, però jo em pregunte:

·        A qui van obligar a apuntar-s´hi?

·        Per què dir sí, si després diré no?

·        Per què no respectem el sacrifici dels altres des d´un principi?

·        Per què...?

Personalment he perdut temps, salut, i diners, entre altres coses, per dur endavant açò del teatre i ho he fet perquè volia, sense que ningú m´ho demanara perquè jo encara pense que la paraula compromís no és un compartiment estanc, perquè sense compromís no hi ha societat que avance.

Si generalitzem i no parlem només de teatre...feu-se una miradeta endins, hi veieu compromís? Demostreu-lo, no a mí, al món, a vosaltres mateixa ...i vos sentireu molt més satisfets. Fem la prova?

 [Continuant amb l'interessant debant obert per Blai, ací us deixe una reflexió de Jose, company del Centre i dels avatars del grup de teatre. Disfruteu-lo]

De vegades, de sobte, un raig de llum, clarivident, ens colpeja els ulls i ens fa cecs. Valentina, voldria felicitar-te pel teu comentari. Has demostrat lucidesa, claredat de idees, orgull i, especialment, un pensament propi, autònom i vàlid. En dues paraules, has demostrat VIDA INTEL·LIGENT !!!

M´encisa, especialment, la teua referència a l´educació al carrer...sentir-se part viva d´una societat, aprendre de l´experiència i de l´interés. Saps? Eixe ha estat el meu ideal de referència des de que tenia poc més de quinze anys...aprendre per mí mateix. Però no hi ha res perfecte, ni tant sols els ideals.

La llibertat és el tresor més car (traduïu etimològicament des de carus,-a,-um, plis, no malinterpreteu que no parle de € ) que té l´ésser humà, però també és l´arma més perillosa de la que disposem per a fer-nos mal, sí, fer-nos mal a nosaltres mateixa.

Homo homini lupus, va dir Hobbes i encara que Rousseau li contestava que no, que l´home era bo, que era la societat la dolenta, jo pense com el primer. Dóna-li llibertat a un frustrat i reuneix les condicions familiars i socio-politiques adients i el resultat n´és un genocidi. No vull fer d´aquest exemple una generalització banal, tanmateix vull incidir en la qüestió: sabem utilitzar la nostra llibertat? Dit en altres paraules i sense més recursos perifràstics: seríem capaços de autoeducar-nos? Així, directament, sense sistema imposat des de fora; des del nostre interior. Quin seria el resultat a nivell general? Aperta quaestio!!!

Jose Miguel Mut Ronda in vino, veritas

P.S.- La primera regla del juego democrático consiste en no aceptar los prejuicios. ¿Cómo es posible que alguien juzge aquello que ni tan sólo ha leído? Recuerdo una pintada famosa, quizá inventada a posteriori, peo no por ello menos bella: Combate el fascismo, lee libros. Y si se me permite la inferencia: ignorancia = fascismo. Y viceversa...¡o no! Dixi.

  [Amb permís del Blai, us deixe una reflexió força interessant (el títol te l'he canviat -desviació professional, ja saps)]

"De scholastici et studii rebus (sobre assumptes dels estudis i dels estudiants).
Aquests dies he reflexionat sobre el tema dels estudis, el nivell dels alumnes en general, i el cèlebre "fracàs escolar" del qual hem sentit tant a parlar últimament. Comencem pel principi: jo estudie 1er de batxillerat humanístic a l'IES Pedreguer, i compartisc classe amb els alumnes de 1er de batxillerat de ciències socials, en total en som uns vint; a l'altra classe de 1er de batxillerat estudien els alumnes de batxillerat científic, que en són vuit. Aquests dies de final de trimestre hem tingut diversos exàmens i per tant els alumnes hem anat bastant enfeinats estudiant. Ara bé, els resultats nefastos d'aquests exàmens per a la majoria dels alumnes, i el contingut (ja que he tingut l'ocasió de veure'n uns quants) d'aquests exàmens m'han fet reflexionar profundament. ¿Creieu normal i correcte, en un primer de batxillerat, treure menys d'un u en un examen d'història amb un temari de menys de 10 fulls?, ¿creieu correcte i normal en un primer de batxillerat, no saber escriure una simple i miserable oració subordinada amb sentit?, ¿creieu correcte i normal en un primer de batxillerat, i a més "de lletres" on es suposa que tot açò s'hauria de dominar, no saber escriure un paràgraf d'un exàmen amb coherència i amb sentit?, doncs si, això és el que hi ha, i tot per no parlar de les faltes d'ortografia... dura veritas, sed veritas.
Doncs bé, ¿fins ací la magnitud de la tragèdia?, doncs no. Encara n'hi ha més. Es suposa que tots aquests alumnes haurien de tenir un nivell en comprensió lectora, ortografia, capacitat de síntesi, expressió escrita, capacitat d'estudi... ja que han acabat satisfactòriament l'ESO, amb més o menys penes, però l'han acabat. Doncs bé, ¿on està aquesta expressió escrita, quan no es pot construir un paràgraf amb sentit?, ¿on està aquesta capacitat ortogràfica si no es pot escriure una oració sense fer un munt de faltes?, ¿on està la capacitat d'estudi si no es poden memoritzar, i/o entendre deu miserables pàgines?, no ho entenc..., o si.
¿On es suposa que haurien d'estar aquests alumnes (què no són tots, però en el cas de la meva classe, una àmplia majoria)?, doncs no ho sé, però crec que a primer de batxillerat no. ¿I per què estan a primer de batxillerat?, doncs per la benevolència d'algun o d'alguns mestres o professos, que haurien d'haver posat en cintura a diversos alumnes, en comptes de mirar cap a un altre lloc i deixar-los passar al següent curs. ¿Com es poden enfrontar al selectiu (si hi arriben) uns alumnes que s'estudien sols quatre fulls en comptes de vuit per "gossera" i que esperen que la Fortuna els afavoresca preguntant-los sols les preguntes que ells s'han estudiat?, ¿com es poden enfrontar al selectiu alumnes que donen la culpa al professor si no aproven, sense reflexionar si ells han estudiat suficientment?, ¿com es poden enfrontar al selectiu alumnes que estudien 10 minuts abans de l'examen perquè no ho han pogut (o volgut) fer-ho abans?, home va!!.
I ara és el moment de preguntar-nos: ¿on anirem a parar d'aquesta manera?, si aquestes "persones" s'incorporen algun dia al mercat laboral, ¿haurem de confiar plenament en ells per que "porten el món avant"? Potser anem cap a una societat en que la gent cada vegada estarà menys informada i cada vegada serà més ignorant; segurament si, sols el temps ho dirà.
Doncs bé, fins ací la meva reflexió. Potser tot açò no siga més que la simple i insignificant opinió d'un simple i insignificant estudiant d'una simple i insignificant classe de primer de batxillerat, és possible, però és la meva opinió (i per cert, pel que he sentit, hi ha més gent que la comparteix amb mi). Si algú, després de llegir açò, sha sentit al·ludit, que sàpia que no era la meva intenció ofendre'l, sinó simplement expressar la meva opinió, així que li demane disculpes. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi."

Doncs això...

   No cal llegir diaris danesos, o anar al món musulmà per a trobar fonamentalistes. A casa nostra també hi ha (de fa molt de temps) i no porten precisament turbant... Actuen des de les fulles parroquials, des del bisbat i des d'on siga que tenen quelcom de poder (que és en totes bandes).

  L'última prova la tenim en la que se ha armat per la representació del genial bufó Leo Bassi, que ha estat fins i tot amenaçat de mort (una fatwa cristiana?), i han arribat a posar-li una bomba al teatre on representava l'obra, que ha estat titllada de blasfema (us sona?) pels fonamentalistes cristians. El trist és que s'han oposat a subvencionar-lo no només els de sempre, sinó també els pseudosocialistes (ai, la captació de vots és el que té).

   I és que fins i tot el Codi Penal recolza aquests energúmens. En aquest punt, la discriminació és més greu, si cap, per tal com ara el que està en joc és fins i tot la llibertat personal, ja que es contemplen penes de presó. No em digueu exagerat, no: deixem parlar l’esmentat codi. La situació de privilegi assoleix nivells escandalosos a aquesta llei, per tal com significa una discriminació inadmissible envers les persones que no s’adscriguen a cap confessió religiosa. No d’altra manera es pot considerar el fet que puguen incórrer en pena de multa aquells que impedisquen a un membre d’una confessió religiosa practicar els actes propis de les creences que professen [522.1]: per què aquells que siguen membres d’una associació no religiosa no gaudeixen de la mateixa protecció (en un acte d’exaltació dels valors republicans, per exemple, o en una cerimònia d’exaltació d’algun represaliat per la dictadura, posem por cas)? S’adduirà que ja altres articles d’aquest codi els protegeix: però, aleshores, per què eixos mateixos articles no els basten als membres d’una confessió religiosa? On queda l’article 14 de la Constitució o com es pot acceptar un codi penal en què una mateixa conducta és delicte tipificat en un article per a una classe de ciutadans i no ho és per a altres? Una cosa semblant contempla [524] quan eleva la pena a presó inclòs, quan es profanen o s’ofenguen els sentiments religiosos en un lloc destinat a culte o en cerimònies religioses, però no té la mateixa consideració envers aquells que puguen veure’s ofesos a les seues seus, si aquestes no estan destinades a sentiments o cerimònies religioses. I, ja per acabar amb aquesta llei, no podem deixar d’esmentar l’article 525, on es frega perillosament un atemptat a la mateixa llibertat d’expressió: diu que poden ser multats aquells que, per a ofendre els sentiments d’una confessió religiosa, facen públicament escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies: què passa amb els sentiments dels agnòstics, els ateus, els indiferents? Evidentment, seria descabdellat sol·licitar que les ofenses i els escarnis a les nostres creences i ideologies es convertiren en delicte, perquè això seria la mort de la llibertat d’expressió, però no es pot admetre com una cosa legítima el fet de que determinades ideologies –les de tall religiós- estiguen blindades i ens situen constantment a les portes del delicte (il·lustren aquest atemptat als principis de llibertat i d’igualtat en matèria de conviccions fets recents com el vet a representar l’obra teatral de Xavier Castillo –Pot de Plom- en què es parodia al Papa, en alguns ajuntaments; o la retirada del cartell de l’Observatori dedicat als ídols, perquè apareixen els braços crucificats de Jesucrist; o la sentència condemnatòria a un videojoc amb natzarens... i tants més). La blasfèmia com a delicte, doncs, s’hi oculta sota l’ofensa dels sentiments d’un determinat perfil de ciutadà. És veritat que en l’apartat següent, el codi sembla anivellar les coses, tot dient que incorreran en les mateixes penes aquells que facen públicament escarni de qui no professe religió o creença alguna. Però açò encara empitjora les coses, al meu parer: l’única protecció en aquest cas és “l’absència de religió o de creença”: és a dir, no existeixen a la nostra legislació penal creences i/o conviccions no religioses. No som res, no pensem, no sentim, no tenim propostes ètiques i morals...

  Demane de tot cor a tots els que posen una idea abstracta (digueu-li Déu, Al·là, Iavé, Buda, Zeus, Burger King... què sé jo!) per damunt de la vida humana i els drets humans que llegisquen el "Tractat d'ateologia", d'un autor francés, que ha eixit publicat fa poc. Tots respiraríem un aire menys podrit.

Salve!

El Mundo, amb la seua trajectòria tan miloseviciana, ha començat una enquesta entre els seus lectors,
probablement per després utilitzar-la amb finalitats polítiques:
La seva pregunta és la següent: "La obligación de conocer el
catalán que introduce el borrador del Estatuto de Cataluña
se está convirtiendo en uno de los puntos más polémicos del
texto:
¿Le parece bien que conocer el catalán se convierta en un
deber en Cataluña?"
Què passaria si a El Mundo li sortís el tret per la culata?
Fa uns dies la votació es decantava cap al NO (84%), avui ja
només un 35% vota No. Podem millorar el resultat si tots
votem a consciència a través del següent link:
http://www.elmundo.es/elmundo/debate/2006/01/604/prevotaciones604.html

Passa-ho! No costa res, només vota que sí i reenvia el
missatge a altres persones.

  És preocupant el rebombori que s'ha armat per la publicació de les caricatures de Mahoma.

Des d'aquest racó del món pensem que coses així no es poden donar... Des d'aquest Departament sempre hem pensat que són les persones i no les ideologies les que mereixen tot el respecte del món, que la llibertat de consciència està per damunt de la llibertat religiosa, però sembla que no sempre és tan clara la diferència (si voleu reflexionar sobre el tema, no deixeu de visitar la web d'Europa laica).

Només penseu en aquestes reflexions que he anat porgant aquests dies:

"la libertad de expresión" consiste en "no estar sometidos a los tabúes religiosos, políticos o sociales de ningún grupo, con la única limitación que impongan las leyes vigentes, interpretadas por los tribunales de justicia y no por una muchedumbre de fanáticos alimentada de odios, resentimientos y complejos por las arengas incendiarias de clérigos fundamentalistas". (Carlos Mendo)

"no han sido las caricaturas, sino los clérigos (...) los que han provocado los incidentes (...) Los clérigos con ambiciones políticas que, a lo largo de la historia, se han empeñado en manipular los sentimientos religiosos, cristiano, musulmán o judaico. (...) lo que necesita el islam es crítica, muusulmanes capaces de reírse de lo que dicen sus dirigentes y de lo que dice su religión sin que les caiga la ley encima y sociedades a las que por mucho que les ofenda y desagrade esas risas, sepan que sin separación entre religión y estado no existen avances democráticos. Y lo que necesitamos en occidente es parar a quienes pretenden ahora elaborar nuevos códigos que nos hagan volver atrás" (Soledad Gallego-Díaz)

"nada es sagrado. Todo el mundo tiene derecho a criticar, a burlarse, a ridiculizar todas las religiones, todas las ideologías, todos los sistemas conceptuales, todos los pensamientos. Tenemos derecho a poner a parir a todos los dioses, mesías, profetas, papas, popes, rabinos, imanes, bonzos, pastores, gurús, así como a los jefes de Estado, los reyes, los caudillos de todo tipo..." (Raoul Vaneigem, citat per Savater)

"¿Deben los países occidentales poner nuevos límites a la libertad de expresión o deben ayudar a los que luchan por ella donde no está garantizada? Abogo por esto último y me permito un pequeño homenaje a un periodista jordano, Yihad Mumani, despedido por publicar tres de las caricaturas y preguntarse algo tan sensato como esto: "¿Qué transmite más prejuicios sobre el islam, las caricaturas o un suicida que se hace estallar en medio de una boda en Ammán, o un secuestrador que degüella a su víctima ante las cámaras?" (Sebastián Serrano).

Potser haguérem avorrit menys si directament haguéssim acudit als nostres benvolguts clàssics, que, com sempre, tenen resposta per a tot: "sentire quae velis atque dicere quam sentias liceat"

      Existeix a aquest país un adjectiu, exactament gentilici, que produeix urticària en certes persones. Crec que és un fenòmen totalment endogàmic, atés que no l´he trobat en massa llocs. Aquesta paraula és català i derivats. D´altra banda, és un mot que fa vendre periòdics i assolir vots, ja que qui explota aquesta mena de picor sap que com més es parle més se´n vol sentir parlar, i així el cercle es tanca.

            Fóra desitjable trobar un antídot per a aquesta malaltia, per tal com enverina la convivència i es perden energies que ben bé caldria orientar cap altres temes de més importància. I eixe antídot existeix: suprimim de bon començament el terme que fa convertir normalíssimes persones en veritables feres ferotges. D´ara endavant la paraula català referida a un idioma desapareix i la canviem per romansí (ací cadascú pot posar el nom que li vinga en gana, sempre que no mencione la paraula-ortiga: calenquí, matacià, callorcià, vataquí, vallorlà, malenlà, ibèric mediterrani...), i els territoris que parlen alguna variant passen a ser Països Romansins.

            Així, la variant parlada al nord d´aquests països s´anomenarà romansí oriental, la que es parla al sud romansí occidental, l´emprada a les Balears romansí illenc i així succesivament.

            D´aquesta manera tan senzilla qui es dedica actualment a fer pamflets provincians i els mil i un cabinistes plens de fel podrien fer tranquil·lament periodisme (sempre i quan en vengueren tants, de periòdics) i els polítics a fer política sense dependre dels picats d´icterícia.

            A bajanades com les anteriors porta el fet de viure a un territori, país, antic regne o jo que sé què, on la situació arriba a aitals punts d´absurditat que un valencianoparlant pot ser jutjat per algú que no conega la llengua emprada, que les forces de (la nostra) seguretat  poden obviar el coneixement d´una de les dues llengües oficials del país on actuen,que els nostres fills no són atesos amb el mateix grau de competència lingüística per part dels docents, que un professor sembla incompetent si no sap escriure en espanyol però és simplement graciós si fa el mateix en valencià, que el funcionari per antonomàsia, el president, no domina una de les dues llengües oficials del territori que governa (¿) (amb quina barra pot exigir als seus funcionaris que la dominen? Algú se l´imagina suggerint al rei que no estaria malament que parlés en valencià quan ens visita?), que dels tres periòdics de major tirada a terra nostra, l´un no publicaria directament aquest escrit per catalanista, l´altre el faria apareixer però al costat d´uns altres farcits de faltes d´ortografia, i el tercer el donaria a la llum pública imperfectament traduït a l´espanyol, que un canal de televisió creat, entre d´altres coses, per potenciar l´ús del valencià, el degrada, que les ajudes al llibre en  valencià siguen menors que al llibre en espanyol (se suposa que aquest té molt més perill de desaparició), que a la sala de cinema més propera a ma casa no es presenta cap film en valencià, que la gent que més brama contra la unitat de la llengua no la parle ni tan sols en la intimitat, que un expert en brotxes o un gran físic fan de filòlegs i tenen ressò, que una acadèmia encarregada per vetlar pel valencià no té majoria qualificada de lingüistes, que les editorials de llibres de text es troben amenaçades si empren determinades veritats científiques, que el professorat té vetat fer ús de la seua llibertat de càtedra i de les mateixes veritats esmentades abans, etc. etc.